El Martinet | Projecte educatiu
21531
page-template-default,page,page-id-21531,ajax_updown_fade,page_not_loaded,,select-theme-ver-4.2,wpb-js-composer js-comp-ver-5.4.4,vc_responsive

EIXOS DEL PROJECTE

LA IMATGE D’INFÀNCIA

A l’escola hi ha un clar interés per la cultura d’infància, per escoltar-la, un desig de saber de l’infant des d’allò que fa, diu, construeix, inventa…, sabent que les seves formes són úniques, alhora que formen part d’un imaginari comú d’infància.

 

El Martinet procura fer atendre aquesta cultura, fer-la visible justament per aprendre a mirar els infants des de qui són i des d’allò que els hi és propi. També ens configura una determinada imatge d’infant vinculada a la seva capacitat no només de ser portadors d’una cultura, sinó d’elaborar i de construir la seva, i contaminar la nostra. Sabem que només escoltant i observant els infants sense jutjar-los podem ser capaços de conèixer les seves capacitats i construir en nosaltres una nova imatge de la infància, deslliurada de certes connotacions imposades.

N'hi ha cents d'imatges diferents d'infant. Cada un de nosaltres té en el seu interior una imatge d'infant que li dirigeix la seva relació ab l'infant. Aquesta teoria dins nostre ens porta a comportar-nos de determinades maneres; ens orienta quan parlem amb l'infant, quan escoltem a l'infant, quan observem l'infant.

-Loris Malaguzzi

A la meva escola aprenc coses petites i coses grans.

-Areeba, 11 anys

LA MIRADA ENVERS L’APRENENTATGE

Les nostres recerques i posteriors concrecions a l’hora de projectar l’escola estan encaminades i focalitzades envers els processos d’aprenentatge i no els d’ensenyament.

 

Aquesta tria ens compromet a redefinir una determinada concepció dels espais i dels temps però evidentment també del que s’aprèn o dels materials que es posen a l’abast dels nens i les nenes, així com de la nostra intervenció com a mestres que acompanyem els processos d’aprenentatge dels infants.

 

Cercar maneres d’acompanyar els infants en els seus processos d’aprenentatge requereix per part dels adults d’una actitud atenta i d’escolta a allò que es fa, es diu o es pregunta. Suposa també un acompanyament ple de confiança i respecte en les possibilitats, propostes, idees o tries dels infants, atent a fer-les possibles, a oferir també allò que les fa créixer. I a saber mantenir-se en un límit molt invisible entre el ser-ne facilitador, que requereix d’una presència molt escoltadora i connectada amb allò que és l’infant, o ser-ne el conductor, que sovint anul·la allò que li és propi a l’infant i que el direcciona ràpidament a satisfer el requeriment o el desig de l’adult.

 

Ens interessa com aprèn cada infant entenent que tots utilitzen camins diferents, seguint cadascun el seu propi itinerari singular. Així doncs, l’escola procura mirar àmpliament els diferents processos que segueixen els infants per a aprendre.

EL BENESTAR I EL RESPECTE

El creixement i l’aprenentage de l’infant estan estretament relacionats amb allò que li ofereix l’entorn. Atendre i reflexionar sobre la nostra presència en aquest entorn també és part d’allò que inclou el respecte com a actitud i moviment de vida. El respecte o la mirada atenta pot arribar a instal·lar-se com a hàbit en el nostre fer quotidià.

 

Tot procés d’aprenentatge necessita ser acompanyat del benestar, vinculant, doncs, l’aprendre a l’alegria d’aprendre, així com a la pròpia decisió d’aprendre.

 

Entenem que la principal condició per créixer amb harmonia és el benestar.

 

Per a nosaltres l’atenció i la cura envers el benestar té a veure amb decisions com: el respecte pels processos d’aprenentatge dels infants així com per les seves accions enteses com a expressió de vida i com a forma de conèixer el món.

 

També el benestar té a veure amb la projecció d’uns temps i d’uns espais determinats, així com d’uns materials que ofereixen als infants possibilitats que s’obren com a font d’experiències.

A l'escola hi ha temps a tot arreu!

El temps de l'escola és sortir a fora, menjar, esmorzar...
El temps de riure, i el temps de plorar!
De jugar i de pintar.
El temps de veure el teu dibuix.
Ah, sí! i el temps de l'aigua, el temps de les gotes, el temps de l'arcoiris...
- Conversa entre la Tiziana, la Lluna, la Berta, la Clara, l'Íngrid i el Dídac de 6 anys

L’ESPAI I ELS MATERIALS. EL PROJECTE ESTÈTIC

Cada Comunitat compta amb els seus espais específics, és a dir, cada una d’elles està concebuda com un gran hàbitat comunitari on les accions hi transcorren en modalitats diverses. Concebim l’espai com un gran hàbitat, entenent hàbitat com l’espai que es transforma en lloc a partir de les accions que hi fan els nens i nenes.

 

L’organització i la cura per un espai-escola que sigui amable, ric i alhora seré ens porta a parlar també de l’estètica com a idioma. El projecte estètic defineix també una ètica educativa en la selecció s’objectes i materials.

 

Hem pensat espais amb gran permeabilitat entre ells, conectats, amables, amb un cromatisme harmònic. Espais molt visibles entre ells, amb finestres que connecten el fora i el dins, darrerament hem tret les portes,… hi ha una fluïdesa molt gran entre ells.

 

La selecció de materials que s’ofereixen en els infants suposa tot un altre eix de recerca potent i continuu per l’escola. Els materials segueixen la tendència de ser poc estructurats i molt oberts de possibilitats, seguint al mateix temps un recorregut que va des de materials molt poc concrets, a materials més especifícs o amb requeriment de major abstracció. Es procura que els materials siguin amb qualitats el més naturals possibles, també amb les formes més orgàniques possibles (sobretot en els primers anys), afavorint també així una relació qualitativa amb ells.

TEMPS

El projecte parteix de la concepció que el temps d’aprenentatge és únic en cada persona, això implica organitzar l’escola des de la possibilitat de respectar els diferents temps d’aprenentatge.

 

Intentem oferir possibilitats diverses i amplies, un ventall prou ampli per tal que pugui acullir a tots els infants de l’escola. De manera que cap d’ells sigui separat o segregat de la resta per tal d’atendre el seu procés.

 

Amb això ens referim a que tota l’escola està pensada des d’una idea inclusiva (real), i per tant pensada per tots els infants. Sabem que quan un infant pot viure des de la seva pròpia temporalitat és un infant que no es precipita, que és creador del seu propi aprenentatge, que li dóna temps i es concedeix el temps necessari per mirar, tocar, escoltar…, enriquint-se doncs en profunditat sobre les coses i assaborint també el seu propi saber. També creiem que arriba a ser un infant més segur d’ell mateix.

EL CONEIXEMENT DES DE L’EXPERIÈNCIA

Entenem que per saber d’una cosa cal conèixer-la amb profunditat. Això requereix lligar el coneixement amb l’aprenentatge, aquest entès com a procés personal. Per arribar a conèixer alguna cosa un necessita passar pel procés de comprendre-la i això només és possible actuant “sobre” ella. També creiem que el coneixement no es construeix des d’”exemplificacions” simplificades de la realitat sinó des d’una globalitat que reuneix sabers i llenguatges en un entramat ple de connexions. És per aquest motiu que l’escola ofereix un marc global per a l’aprenentatge, ric en la possibilitat d’establir relacions entres les coses i els fenòmens. També creiem que com a finalitat última l’escola ha de proporcionar als infants un entorn que els permeti establir relacions i adquirir eines per entendre el món en què estan creixent i que per tant els permeti construir en ells la competència necessària per decidir i orientar les seves pròpies accions.

L’ACCIÓ, EL FER… EL CONTACTE DIRECTE

Sabem que l’infant petit aprèn des de posar en acció al món i aquesta acció cal que s’inicii des del seu interior, és a dir, per decisió pròpia, per tal d’esdevenir una acció vinculada a l’alegria i connectada a ell mateix.

 

Entenem l’acció com la forma natural d’aprenentatge de l’infant. Tocar el món apareix no només com a símbol o metàfora sinó com una realitat que permet a l’infant posar-se en contacte amb el fora alhora com deixar-se impregnar d’aquest fora internament. Explorar tàctilment el món equival a buscar-ne l’essència. Un dels eixos que articula la projecció dels espais i les seves possibilitats és precisament procurar que la seva dinàmica s’impregni des de l’acció dels infants. Sabem que el món no s’explica sinó que cal viure’l, intervenir en i sobre d’ell, fet que ens connecta al concepte de competència que apareix com aquelles accions necessàries per desenvolupar la pròpia vida en relació i consonància amb l’entorn.

L’AUTONOMIA, LA CREATIVITAT, EL PROCÉS, LA PRESA DE DECISIONS i l’AUTOGESTIÓ

Vinculat a aquest interés i desig de possibilitar l’acció de l’infant i de entendre que aquesta és el mitjà que té per aprendre de forma natural, també tot el que té a veure amb l’autonomia i la presa de decisions són aspectes significatius en el projecte. Creiem que l’autonomia és implícita en l’infant i que no “cal treballar-la” com a vegades es diu, sinó permetre-la, és un concepte lligat a la idea de competència, a la visió de l’infant competent.

 

Permetre l’autonomia és possibilitar a l’infant de desenvolupar-se de forma competent i desplegant el seu potencial. Si els adults assumim certes decisions sobre les accions i decisions dels infants els robem la seva autonomia i la seva competència.

 

Entenem que un veritable educació passa per procurar en les persones l’ús de les seves pròpies decisions, procurar que cada persona visqui la seva vida des d’assumir també la responsabilitat de viure-la.

LA INTERVENCIÓ DELS MESTRES

La búsqueda envers a una determinada manera de fer de mestre també és una constant dins l’equip. Cercar maneres d’acompanyar l’infant en el seus processos d’aprenentatge requereix una actitud atenta i d’escolta envers a allò que fa, diu, es pregunta,… També suposa un acompanyament dels adults-mestres ple de confiança i respecte en les possibilitats, propostes, idees o tries dels infants, atent a fer-les possibles, a oferir també allò que les fa créixer i a saber també mantenir-se en un límit molt invisible entre el ser-ne facilitador, que requereix d’una presència molt escoltadora i connectada amb allò que és de l’infant, a diferència de ser-ne el conductor que sovint anul.la allò que li és propi a l’infant i que el direcciona ràpidament a “satisfer” el requeriment o el desig de l’adult.

Quan la presència de l’altre esdevé un privilegi…

…ser jo mateix és tan important com incloure els altres a la meva vida perquè en ells estic jo.
- Vicenç Arnaiz

LES RELACIONS

Entenem les relacions amb els altres com a necessitat pel creixement personal i també pel propi aprenentatge. La pregunta sobre “l’altre” és molt potent des d’edats molt petites, i ens acompaña per sempre.

 

Entendre les relacions des d’aquest lloc, equival a atendre-les i a donar un espai per a que siguin possibles. Entenem les relacions entre els infants des d’una dimensió natural i espontània, vinculada a la vida, a l’encontre. Així doncs són relacions no regulades o impossades pels adults, sinó ateses i acompanyades per ell. Això ha requerit pensar en els espais com a llocs de relació i d’intercanvi en formats diversos. Una mena d’arquitectura molt subtil que teixeix un entramat invisible en tots els espais de l’escola, una estructura en forma d’embolcall que fa possible fer realitat la vivència en comunitat.

 

Els infants es troben diariament en relació amb infants d’altres edats (tres edats diferents) i també amb possibilitats de relació amb diferents adults. També creiem que l’obertura a les relacions és un senyal de salut i de benestar vinculat al compromís envers l’altre.

 

Alhora l’escola esdevé un lloc de relació i intercanvi entre les famílies molt potent. Entenem que els nens poden estar bé a l’escola en la mesura que també les seves famílies i la resta d’adults vinculats a ells estem bé. Per aquest motiu dins del projecte de l’escola es contemplen accions, temps i propostes encaminades a atendre les families i a compartir amb elles el projecte.

Per als infants, qualsevol espai exterior és, en cert sentit, secret. És secret perquè la natura és plena de secrets i ofereix atractius innombrables, alguns de petitíssims, per explorar.
-Penny Richter

EL CONTACTE AMB EL MÓN

Un dels reptes de l’escola és precisament cercar, dins del lloc on s’ubica, la possibilitat per als infants d’estar en contacte amb entorns naturals. Com que creiem fonamental aquest contacte, també s’han realitzat accions importants en aquest aspecte; algunes d’elles relacionades amb l’espai exterior de l’escola, convertit en jardí, d’altres en la recerca de moments de contacte ric i freqüents en entorns naturals fora de l’escola.

 

Sabem que per estar en pau amb un mateix i l’entorn necessitem establir un contacte directe amb el món i els seus canvis. Aquests moments de contacte són claus per aprendre a estar en un temps plàcid i lent, propi dels ritmes naturals de creixement (també més vinculat a la infància). Ens aporta una saviesa molt més profunda sobre el territori i els seus processos, així com un descobrir elements, matisos, detalls, que cada dia poden ser nous.

 

Sentim que en la mesura que facilitem als infants la possibilitat de vincular-se amb el seu medi també aquests vincles els permeten formar-se des d’una major consciència d’ells mateixos. Això és beneficiós per a la seva salut i els possibilita viure des del dret a educar-se en espais d’harmonia, amables i benestants. A l’escola creiem que projectant i posant a l’abast entorns més vinculats a les lleis naturals permetem un creixement i un desenvolupament més sa i a favor de la vida.

LA DOCUMENTACIÓ

La documentació és un dels elements que permet la visibilitat de l’escola. Allò que passa a dins es fa públic. És un procés de recerca sobre la pràctica pels mestres que permet conéixer i saber més dels processos d’aprenentatge. També és un compromís envers els infants i la cultura d’infància. La documentació també pretén ser un motiu de diàleg amb les families, per atendre el seu dret a saber què passa a l’escola i per ampliar les seves mirades envers al seu fill com a membre d’una comunitat més amplia. També és un espai de diàleg, de confrontació i de reivindicació.